Génesis

Estimat ...

Ja no existeix aquesta eterna complicitat entre nosaltres, vulgui o no, les coses han canviat, i la veritat és que ja no et puc mirar amb els mateixos ulls. Vas portar al teu favor la balança de la confiança i la nostra percepció de les coses torna diferent per cada dia que passa.

Intento dissimular, intento que sembli que tot és igual, però per molt que ho intenti segueixo recordant l'escena una i altra vegada en algun buit de la meva ment, mentre el teu segueixes fallant en el mateix. I és que hi ha coses que es recorden per a tota la vida, però sorprenent i lamentablement solen ser els pitjors moments els que més marquen el futur.

Sempre que dic que cal confiar en la bondat de les persones i donar totes les oportunitats que creguis que una persona es mereix, jo crec que t'he donat massa. Sí, en això he fallat jo, i ara estic en una eterna espiral de la qual no puc sortir. M'aferro a tu i alhora intento seguir lluitant per una cosa que ja sé que està perdut, i que tard o d'hora el destí m'ho demostrarà. I el pitjor de tot això és lluitar s o l a.

No cal ser endeví per saber que passarà de nosaltres, i el destí ja no està a la mà, és a la teva si vols seguir endavant. Has d'aprendre com és el mínim que em mereixo, posar-te en la meva situació i comprendre'mi en els moments de debilitat, comprendre sobre tot aquest GRAN problema que porto fiques al llit, que tu i jo sabem i del que em culpes com si jo l'hagués causat conscient d'això. Però per molt que intenti concienciarme-se que canviar, sé que no els faràs, tu justifiques que ets així, i jo amb les persones així ...

No puc confiar.