Senyals de fum

Passa el temps i les tempestes amainen i els dolors es tornen suaus fins a desaparèixer. Passa el temps i es van escapant, una a una, les papallones de l'estómac, i ja no somies amb trobades furtives ni mirades valents. Passa el temps i el cel ja no és tan fosc com pensaves que seria quan ella marxés sense dir adéu. Passa el temps i el temps vola i els records deixen de ser amargs, i les carícies es trenquen, i els petons perden l'exclusivitat.

Passa el temps i amb ell s'esborren les empremtes, s'apaguen els crits, s'adormen les súpliques. El mar està en calma, ja no amenacen les onades, braves, enfadades, plenes de ràbia. El temps cura ferides però no les tanca. És aquí quan entrem en joc les persones, si estem disposades a perdonar, a oblidar, a escoltar, a acceptar les conseqüències.

La vida no sempre ens sorprèn amb regals, de vegades ens pega cops als que hem de fer front de la millor manera possible. Uns trenquen radicalment, altres pateixen fins a l'últim sospir i uns altres quants, com jo, es prenen un temps per respirar, aixecar-se, recompondre i preparar-se per els nous esdeveniments. No m'agrada llençar a les escombraries a aquelles persones que alguna vegada van ser importants per a mi, tot i haver-me fet tantíssim mal i haver-me trencat el cor en mil trossos. He arribat a entendre que les circumstàncies no poden donar-se a imatge i semblança de com ens agradaria que fossin. Hi ha anades i vingudes, complicacions, factors que estan molt per sobre del que nosaltres entenem que era una relació important amb algú per qui estàvem disposats a lluitar fins al final. Però bé és cert que si algú no vol estar amb tu és perquè no et mereix. A partir d'aquí, tria el camí, podries optar per enterrar o per mantenir-la en la teva vida, que difícil valorar una cosa així quan ha hagut tant d'amor pel mig.

Jo vaig lluitar fins al final, fins al punt en què vaig començar a sentir que em tornava boja. Per això vaig haver de retirar, perquè el primer era jo i perquè algú que no mou un dit per mi no era digne de tenir-me. Però estant tan malament, no t'adones d'això perquè et cegues i no hi ha res ni ningú que et faci veure el contrari, la realitat. Només quan passa el temps i es veuen les coses amb perspectiva, t'adones de la quantitat de temps i energia que vas perdre amb algú a qui estimaves mentre tu eres el seu segon plat.

I segueix passant el temps i, quan recuperes una vida sana, equilibrada, envoltada de coses positives, tires la vista enrere i t'adones que hi ha capítols en la teva vida que no vas poder tancar bé. I mires amb ràbia, amb pena, amb rancúnia, amb una barreja agredolça amarada de mals records i de records no tan dolents. Perquè al final, el que impera, el que roman, el que es fa més gran que petit són aquests instants en què vas feliç al costat d'aquesta persona, guanyant la batalla a tot aquest dolor que et va generar al seu dia.

Encara que ja no és imprescindible, sí que és una espina clavada al cor que de vegades em recorda que no m'agrada estar així amb algú a qui he estimat molt i que, per ics circumstàncies, no va saber fer bé les coses amb mi. Perquè he après a mirar més enllà del dolor ja atrevir-me a perdonar, i així poder començar un nou camí, a altres nivells, amb altres perspectives i nous objectius.

Després de caure morta i marxar un temps a llepar-me les ferides, ja són moltes les senyals de fum que li he enviat, però poques les respostes i l'interès rebut per part seva. Ni tan sols pretenc mantenir una relació d'amistat, només vull tancar aquest maleït capítol d'una vegada, donar-nos una treva, treure una bandera blanca. Ja que ni tan sols es digna a mirar-me a la cara, almenys un pacte de no agressió, sense més. I després, un cop tancat el llibre, tu pel teu camí i jo pel meu.